Llenguatge prefabricat

L’obsessió del pensament políticament correcte sobre el que anomena “llenguatge sexista” representa un exemple ben clar de com la preocupació se centra en l’aparença i obvia el problema real de la càrrega ideològica subjacent a determinats usos lingüístics. La infecció de consens acrític es transmet per altres mitjans molt més subtils i invisibles, i tota aquesta baralla sobre “els/les estudiants/estudiantes i els/les altres companys/companyes”. El masclisme dominant no es transmet a través dels neutres genèrics, sinó a través del que diuen els pares, els companys, la televisió, i de vegades fins i tot els educadors, i a través del que l’infant i el jove veuen fer a cadascun d’ells. De la mateixa manera que l’individualisme gregari o la pseudoformació (Halbbildung, Adorno dixit). O la pseudomoral. Un exemple de la transmissió invisible de pseudomoral: el serial killer d’una sèrie policial exitosa, un psicòpata assassí dels baixos fons, esdevé en boca dels policies “l’encarnació del mal” (potser hauríem d’escriure Mal amb majúscula?). Exactament el mateix rètol que van rebre, per exemple, Hitler o Stalin. Qualsevol context és bo per a emprar-hi superlatius suprems absoluts. La convicció de ser al centre del món, de ser tan important com el més important de la història, de merèixer la mateixa atenció que els qui més atenció han merescut des dels principis de la humanitat, apareix encapsulada, invisible, en enunciats d’una enganyosa transparència com aquest. Si el desgraciat psicòpata que està investigant un poli anònim és “l’encarnació del mal” és perquè el poli mateix es considera “l’encarnació del bé”, “el ciutadà model” o qualsevol altre personatge quimèric de la moral dominant. L’espectador, que s’identifica amb el policia i dóna per vàlides totes les seues accions, aprèn d’aquesta manera a fer simplificacions absurdes i a creure que les seues pròpies metàfores, generalment superlatius suprems absoluts, coincideixen amb la realitat. Però aquests jocs d’estímul i resposta, ocults sota la superficialitat dels usos pretesament innocus, són molt més difícils de convertir en política barata. Exigeixen una consciència molt més desperta que la recerca inquisitorial de masculins i femenins. Demanen language awareness.

Talió

Un documental sobre casos d’homicidi sense resoldre. Com en les sèries corresponents de la televisió, hi veiem l’ADN convertit en Deus ex machina que tanca tots els interrogants. Inútilment hi cercaríem referències als processos que converteixen el subjecte en un criminal: tot l’interès se centra en la cadena de protocols i de troballes que menen fins al descobriment dels culpables de les accions. En una sèrie d’aquesta mena, on s’està investigant l’assassinat cruel amb violació d’unes quantes joves a mans d’un assassí en sèrie, un dels policies afirma que “bastaria que [l'assassí] patís el mateix que aquelles noies”. La finalitat de mostrar totes aquestes històries policials i detectivesques no pot ser altra que fer-les servir com a màscara del procés social. Es pot dir també que les sèries de detectius i policies no són altra cosa que una manera de mantenir entretinguda la ment a base de narracions. El que això obviaria, però, és que aquestes històries no són només temps mort, sinó que transmeten idees i valors fins i tot sense que els seus autors ho sàpiguen. Entre els guionistes, els productors i el director (i més gent, és clar), tots plegats funcionen com una corretja de transmissió d’un univers mental que ells mateixos no han creat, sinó que els precedeix. Aquesta cerca mecànica de culpables sempre acaba, sistemàticament, amb la captura dels personatges que buscaven. El fet de no presentar res més que la cerca i la captura transmet una manera d’entendre el món de la criminalitat. Es tracta de perseguir i castigar, no pas d’entendre. L’ADN identifica, no explica. L’espectador entén, per la via dels fets, que el que cal és solucionar el problema un cop ha aparegut, en comptes de preguntar-se per què apareixen problemes com aquest. Però, és clar, per aquest camí aniríem a parar a la responsabilitat difusa (tots i ningú) de l’ambient social, que al seu torn és obra de persones concretes en interacció, i que segons l’humanisme tradicional són subjectes conscients i sobirans, responsables de les seves accions.

La gran transformació

El territori i els edificis sempre han estat objectes de mercat. És un fet que podem oblidar fàcilment si comparem els paisatges més pròxims amb els d’altres zones geogràfiques més ben conservades en conjunt. Els escarafalls puritans davant la compravenda i la transformació del territori passa per alt que l’actual orgia destructiva (i constructiva, en un altre sentit) no és altra cosa que una manifestació frenètica d’un fet existent des de sempre. I tanmateix, els canvis en el paisatge viscut continuen creant-nos una sensació irremissible de pèrdua, comparable només al sentiment que crea la mort de les persones estimades. El que vèiem, trepitjàvem, tocàvem, oloràvem, en la nostra infantesa i adolescència, s’esfuma a cop de talonari. Terres conreades o ermes esdevenen edificis, carreteres; cases que abans eren com fites i indicadors en un mapa interior, ara són construccions impersonals que ja no tenen cap significació per a nosaltres, i que ens fan sentir dislocats. Una part d’aquests esdeveniments eren i són justos, han salvat gent de la marginalitat, han fet que el nostre nivell de benestar siga més alt. A molts d’aquests canvis, s’ha arribat a través d’una dimissió col·lectiva respecte del patrimoni físic comú, un cop els mecanismes cosificadors del mercat s’han instal·lat en el més profund de la nostra mentalitat. Els diners fàcils, abundosos i guanyats de manera irresponsable només són normals allà on formen part d’un consens. Però ¿és reaccionari lamentar amargament la desaparició dels escenaris físics del nostre passat personal? ¿És progressista acceptar aquesta desaparició en nom dels rèdits pecuniaris? ¿No deu ser que aquest context ens mostra com categories d’aquesta mena són una teranyina conceptual destinada a fer-nos víctimes de la prepotència del més fort?

Kitsch extemporani

La festa popular exhibeix sense vergonya una estètica i unes formes de comportament que, sense proposar-s’ho, són com un llibre obert. Com a significant diuen més sobre els seus protagonistes que qualsevol dissertació acadèmica, infinitament més. Entre les diverses possibilitats significatives, una de les que més m’interessen és la del vincle entre el ritual i l’edat mental dels seus participants. Aquest mateix plantejament ja delata les seves pròpies premisses: hi ha diverses edats mentals –concepte ostentosament avaluatiu, no cal ni dir-ho–, cada ritual es correspon a una edat mental, i les contravencions a aquesta norma són anomalies que cal explicar. Però potser caldria anar encara més enllà, i preguntar-se si no deu ser que, en realitat, l’existència mateixa del ritual no representa una edat mental concreta. Obviem ara aquesta sospita, però. La festa popular del dia de Sant Antoni, amb la seva desfilada de carrosses, cavalls, infants i adults és un cas que, en barrejar generacions i motivacions ben diverses, fa palès el decalatge entre el que es fa i l’edat mental que hom s’atribueix. Els infants, que en el seu animisme natural encara consideren els animals com a subjectes de ple dret, viuen la consagració de les bestioles com una efusió comunitària molt particular; els adults, en canvi, conscients de la separació entre el ritual i les seves funcions, no sols saben que els animals no són subjectes, sinó que de fet el món adult els tracta com a objectes consumibles. Aquesta diferència de perspectives revela de manera escandalosa, per a l’observador extern, l’anacronisme del riotual com a etapa infantil en el creixement de la persona. En observar aquesta xoc entre dues edats cronològiques i un mateix kitsch parareligiós no podem evitar la idea d’assistir a una mena de cronomàquia de les edats mentals de l’ésser humà.

Monoteisme lingüístic

Durant anys i panys, ens vam entestar a creure que el problema més important que teníem era el de l’idioma: el present i el futur del català. Amb tot el que això porta associat –la identitat, la nació, la independència, etcètera. Algú em parlava fa poc del fet de parlar català com “un dret humà”, tot confonent la voluntat de fer una cosa amb l’obligació de fer-la si no es vol caure en el pecat de renunciar ni més ni menys que a un dret humà. I ara tenim el resultat d’aquest monoteisme lingüístic. Hi ha qui es manifesta amb molt de gust “per la llengua”, totes les vegades que calgui, però és perfectament indiferent respecte de l’Informe PISA, la degradació irreversible dels estàndards de convivència més bàsics, la salut precària del nostre teixit cívic, l’entronització (definitiva?) del cinisme egoista i de l’individualisme gregari com a ideologies de consens, la bogeria immoral del consum irresponsable, la moralina omnipresent de la correcció política, l’increment de la contaminació acústica (de les altres, millor ni parlar-ne), i un llarguíssim etcètera. Un dels mamífers bípedes que treballen amb mi, independentista ultraortodox ell, no parla d’altre tema que de si aquell o aquell altre parla en castellà, de si tal o tal altre document està o no està en català, de si és capaç de parlar en català a Andalusia o no… Menysprea visiblement qualsevol catalanoparlant que parli en castellà, i diu que és ateu. Sí, és ateu però es va casar per l’església i ha batejat els seus dos fills. La ideologia diguem-ne religiosa, hom se la pot passar pel forro dels ous si li convé i no passa res, però parlar o escriure en la llengua dels veïns és un pecat imperdonable. Un pot ser agnòstic o indiferent en la resta de coses, però respecte de la llengua i la pàtria s’ha de ser monoteista radical. I així ens va.

Ja va sent hora que ens preguntem si no hauríem de dedicar-nos a salvar la civilització, abans de pensar en coses com salvar la pàtria. La meva resposta, ja us la podeu imaginar.

No anem bé

Començaré aquest blog amb un somni que vaig tenir fa una setmana, i que em té obsedit des de llavors. Em vaig despertar al bell mig de la nit, amb espasmes nerviosos i borborigmes indesxifrables al pap, perquè en el meu somni de sobte em vaig adonar que el terra que estava trepitjant, les parets que m’envoltaven, i tot en general, eren les parets d’un estómac. Havia tingut un atac d’histèria en descobrir que el món (sí, literalment, el món) m’estava digerint. No cal ser psicoanalista per a entendre-ho. No és una repetició de la història de Jonàs i la balena, sinó un senyal d’alarma: el meu món se m’està menjant. Cal fer alguna cosa.