Començaré aquest blog amb un somni que vaig tenir fa una setmana, i que em té obsedit des de llavors. Em vaig despertar al bell mig de la nit, amb espasmes nerviosos i borborigmes indesxifrables al pap, perquè en el meu somni de sobte em vaig adonar que el terra que estava trepitjant, les parets que m’envoltaven, i tot en general, eren les parets d’un estómac. Havia tingut un atac d’histèria en descobrir que el món (sí, literalment, el món) m’estava digerint. No cal ser psicoanalista per a entendre-ho. No és una repetició de la història de Jonàs i la balena, sinó un senyal d’alarma: el meu món se m’està menjant. Cal fer alguna cosa.
