Kitsch extemporani

La festa popular exhibeix sense vergonya una estètica i unes formes de comportament que, sense proposar-s’ho, són com un llibre obert. Com a significant diuen més sobre els seus protagonistes que qualsevol dissertació acadèmica, infinitament més. Entre les diverses possibilitats significatives, una de les que més m’interessen és la del vincle entre el ritual i l’edat mental dels seus participants. Aquest mateix plantejament ja delata les seves pròpies premisses: hi ha diverses edats mentals –concepte ostentosament avaluatiu, no cal ni dir-ho–, cada ritual es correspon a una edat mental, i les contravencions a aquesta norma són anomalies que cal explicar. Però potser caldria anar encara més enllà, i preguntar-se si no deu ser que, en realitat, l’existència mateixa del ritual no representa una edat mental concreta. Obviem ara aquesta sospita, però. La festa popular del dia de Sant Antoni, amb la seva desfilada de carrosses, cavalls, infants i adults és un cas que, en barrejar generacions i motivacions ben diverses, fa palès el decalatge entre el que es fa i l’edat mental que hom s’atribueix. Els infants, que en el seu animisme natural encara consideren els animals com a subjectes de ple dret, viuen la consagració de les bestioles com una efusió comunitària molt particular; els adults, en canvi, conscients de la separació entre el ritual i les seves funcions, no sols saben que els animals no són subjectes, sinó que de fet el món adult els tracta com a objectes consumibles. Aquesta diferència de perspectives revela de manera escandalosa, per a l’observador extern, l’anacronisme del riotual com a etapa infantil en el creixement de la persona. En observar aquesta xoc entre dues edats cronològiques i un mateix kitsch parareligiós no podem evitar la idea d’assistir a una mena de cronomàquia de les edats mentals de l’ésser humà.