Durant anys i panys, ens vam entestar a creure que el problema més important que teníem era el de l’idioma: el present i el futur del català. Amb tot el que això porta associat –la identitat, la nació, la independència, etcètera. Algú em parlava fa poc del fet de parlar català com “un dret humà”, tot confonent la voluntat de fer una cosa amb l’obligació de fer-la si no es vol caure en el pecat de renunciar ni més ni menys que a un dret humà. I ara tenim el resultat d’aquest monoteisme lingüístic. Hi ha qui es manifesta amb molt de gust “per la llengua”, totes les vegades que calgui, però és perfectament indiferent respecte de l’Informe PISA, la degradació irreversible dels estàndards de convivència més bàsics, la salut precària del nostre teixit cívic, l’entronització (definitiva?) del cinisme egoista i de l’individualisme gregari com a ideologies de consens, la bogeria immoral del consum irresponsable, la moralina omnipresent de la correcció política, l’increment de la contaminació acústica (de les altres, millor ni parlar-ne), i un llarguíssim etcètera. Un dels mamífers bípedes que treballen amb mi, independentista ultraortodox ell, no parla d’altre tema que de si aquell o aquell altre parla en castellà, de si tal o tal altre document està o no està en català, de si és capaç de parlar en català a Andalusia o no… Menysprea visiblement qualsevol catalanoparlant que parli en castellà, i diu que és ateu. Sí, és ateu però es va casar per l’església i ha batejat els seus dos fills. La ideologia diguem-ne religiosa, hom se la pot passar pel forro dels ous si li convé i no passa res, però parlar o escriure en la llengua dels veïns és un pecat imperdonable. Un pot ser agnòstic o indiferent en la resta de coses, però respecte de la llengua i la pàtria s’ha de ser monoteista radical. I així ens va.
Ja va sent hora que ens preguntem si no hauríem de dedicar-nos a salvar la civilització, abans de pensar en coses com salvar la pàtria. La meva resposta, ja us la podeu imaginar.
