El territori i els edificis sempre han estat objectes de mercat. És un fet que podem oblidar fàcilment si comparem els paisatges més pròxims amb els d’altres zones geogràfiques més ben conservades en conjunt. Els escarafalls puritans davant la compravenda i la transformació del territori passa per alt que l’actual orgia destructiva (i constructiva, en un altre sentit) no és altra cosa que una manifestació frenètica d’un fet existent des de sempre. I tanmateix, els canvis en el paisatge viscut continuen creant-nos una sensació irremissible de pèrdua, comparable només al sentiment que crea la mort de les persones estimades. El que vèiem, trepitjàvem, tocàvem, oloràvem, en la nostra infantesa i adolescència, s’esfuma a cop de talonari. Terres conreades o ermes esdevenen edificis, carreteres; cases que abans eren com fites i indicadors en un mapa interior, ara són construccions impersonals que ja no tenen cap significació per a nosaltres, i que ens fan sentir dislocats. Una part d’aquests esdeveniments eren i són justos, han salvat gent de la marginalitat, han fet que el nostre nivell de benestar siga més alt. A molts d’aquests canvis, s’ha arribat a través d’una dimissió col·lectiva respecte del patrimoni físic comú, un cop els mecanismes cosificadors del mercat s’han instal·lat en el més profund de la nostra mentalitat. Els diners fàcils, abundosos i guanyats de manera irresponsable només són normals allà on formen part d’un consens. Però ¿és reaccionari lamentar amargament la desaparició dels escenaris físics del nostre passat personal? ¿És progressista acceptar aquesta desaparició en nom dels rèdits pecuniaris? ¿No deu ser que aquest context ens mostra com categories d’aquesta mena són una teranyina conceptual destinada a fer-nos víctimes de la prepotència del més fort?
