Un documental sobre casos d’homicidi sense resoldre. Com en les sèries corresponents de la televisió, hi veiem l’ADN convertit en Deus ex machina que tanca tots els interrogants. Inútilment hi cercaríem referències als processos que converteixen el subjecte en un criminal: tot l’interès se centra en la cadena de protocols i de troballes que menen fins al descobriment dels culpables de les accions. En una sèrie d’aquesta mena, on s’està investigant l’assassinat cruel amb violació d’unes quantes joves a mans d’un assassí en sèrie, un dels policies afirma que “bastaria que [l'assassí] patís el mateix que aquelles noies”. La finalitat de mostrar totes aquestes històries policials i detectivesques no pot ser altra que fer-les servir com a màscara del procés social. Es pot dir també que les sèries de detectius i policies no són altra cosa que una manera de mantenir entretinguda la ment a base de narracions. El que això obviaria, però, és que aquestes històries no són només temps mort, sinó que transmeten idees i valors fins i tot sense que els seus autors ho sàpiguen. Entre els guionistes, els productors i el director (i més gent, és clar), tots plegats funcionen com una corretja de transmissió d’un univers mental que ells mateixos no han creat, sinó que els precedeix. Aquesta cerca mecànica de culpables sempre acaba, sistemàticament, amb la captura dels personatges que buscaven. El fet de no presentar res més que la cerca i la captura transmet una manera d’entendre el món de la criminalitat. Es tracta de perseguir i castigar, no pas d’entendre. L’ADN identifica, no explica. L’espectador entén, per la via dels fets, que el que cal és solucionar el problema un cop ha aparegut, en comptes de preguntar-se per què apareixen problemes com aquest. Però, és clar, per aquest camí aniríem a parar a la responsabilitat difusa (tots i ningú) de l’ambient social, que al seu torn és obra de persones concretes en interacció, i que segons l’humanisme tradicional són subjectes conscients i sobirans, responsables de les seves accions.
